El model d’agricultura intensiva debilita greument la capacitat econòmica i productiva de molts petits i mitjans agricultors, que estan cada vegada més limitats per la precarietat dels preus dels seus productes, la competència del lliure mercat i el deteriorament de les terres.
Parlar amb l’Antonio és com escoltar una veu del futur —tampoc gaire llunyà, posem-hi uns vint o trenta anys—, que ha tornat per recordar una incòmoda lliçó: «n’estàvem avisats, però no vam fer-hi res». Fa deu anys que es dedica, entre altres coses, al cultiu ecològic de tomàquets, carabassons i mongetes a l’Alpujarra granadina, mentre veu com aquesta terra, «feta gràcies a la mà de l’home i a la riquíssima herència rebuda dels moriscos», es panseix, especialment des que es va declarar el Parc Nacional de Sierra Nevada, el 1999, quan l’agricultura intensiva de cirerols o carabassons va començar a substituir, progressivament, els seus castanyers centenaris i a empobrir l’aigua de les deus.
“El que menys importa són les conseqüències. D’aquí a vint anys ningú coneixerà l’Alpujarra tal com és avui dia”. Per a l’Antonio, els principals responsables d’aquesta situació són els gestors de l’espai natural i la Junta d’Andalusia, que controla el Parc, i considera que part de la solució hauria d’incloure deixar de donar suport a un model de producció intensiva, com el que es desenvolupa en l’anomenat Mar de Plàstic, al Poniente Almeriense.
Un gran problema de múltiples causes
Però la qüestió de fons no només inclou els errors en el marc de l’organització institucional, sinó les barreres que hi ha per establir preus més justos i evitar la caiguda de la renda dels agricultors. Sobre aquest últim punt, se’n poden trobar diverses pistes a la Política Agrària Comuna (PAC) europea i els efectes del seu sistema de subvenció.
Des de l’última reforma de la PAC, el 2003, el sistema d’ajudes s’ha desacoblat de la producció cap a un règim de pagament únic lligat a la dimensió de les terres. És a dir, com més hectàrees es tinguin, més es cobra. «També hi ha subvencions ecològiques per hectàrees i per tipus. I resulta que jo ni tan sols les sol·licito», explica l’Antonio. «Només compta la terra que es pot llaurar en determinades condicions. Potser la meva finca té 5 o 6 hectàrees, però la major part són castanyers o trossos de terreny que no es poden llaurar, i resulta que faig comptes i no les sol·licito. I al final qui se les emporta és qui té 200 hectàrees.». Segons les dades del Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA), el 2013, el 76,5 % d’aquestes ajudes es van concentrar en el 18,7 % dels perceptors, i només el 0,03 % reben més subvencions que el 45 % total dels beneficiaris.
Diego Juste, cap de premsa de la Unió de Petits Agricultors i Ramaders(UPA), comenta que, després de l’última reforma de la PAC, s’han aconseguit alguns avenços, ja que, des de llavors, s’exigeix que les ajudes es destinin als agricultors actius (abans, no era un requisit treballar les terres que es tinguessin). Però des de la UPA assenyalen que cal anar més enllà: «S’hauria de tenir en compte, per exemple, quants llocs de treball genera l’explotació, si aposta per la producció agroecològica o si es tracta d’una agricultura familiar». Per a aquest últim model de producció, el Parlament Europeu xifra unes ajudes anuals de 500 a un màxim de 1.500 euros anuals, davant dels 916.000 euros de mitjana que reben els màxims beneficiaris.
A més d’aquestes desigualtats, els petits i mitjans agricultors també han d’afrontar altres dificultats que, de vegades, no poden afrontar econòmicament. Espanya és el país europeu amb més sinistralitat per factors climatològics d’Europa, amb la consegüent devastació que suposa per als cultius, però molts petits i mitjans agricultors no es poden permetre una assegurança agrària contra aquests accidents. «L’assegurança agrària no compensa molts agricultors perquè és molt cara. La mala situació dels preus fa que no els surti rendible i, a més, empitjoren, per no parlar de l’impacte del canvi climàtic», assenyala Juste. Aquest any, el Ministeri d’Agricultura ha establert retallades del 10 % en les subvencions a aquestes assegurances.
Per als qui aposten per l’agricultura ecològica com l’Antonio, a més de tots aquests factors se’ls afegeix, també, la despesa de la certificació. «Fixa’t on arriba el punt en què s’embolica la troca, que tu per fer agricultura ecològica has de pagar una quota que són 300 euros i escaig l’any, mentre que la convencional no paga res».
“El mercat és molt cabró”
Davant d’aquest panorama, quina solució hi podria haver? Per a l’Antonio, la primera demanda hauria de ser establir preus més justos i estables contra la imprevisibilitat constant en què viu el camp. «El mercat és molt cabró. Quan no hi ha alguna cosa, val un munt i després, quan n’hi ha, no val res». Posa com a exemple el cas dels carabassons, ara molt escassos a Europa, que es van començar a vendre a 0,30 € i es van arribar a disparar fins a 2,10 € al mercat convencional. «Una de les coses més greus que té l’agricultura és la incertesa amb el tema dels preus. Tu saps el que val un sac d’insecticida, d’amoníac, l’aigua… Tot això té un preu. Però tu després no tens ni idea del que valdrà el teu producte quan ja l’has produït».
A més, l’inestable increment dels preus de determinats productes pot suposar diferències importants entre els beneficis dels productors convencionals i els ecològics, en mantenir preus més estables els ecològics. «El carabassó ecològic anava a 0,70 € i es manté entre els 0,70 o 0,80 €. A vegades s’apuja fins a l’euret, gairebé com si fos una almoina». I hi afegeix: «És un problema per a l’agricultor, perquè tu l’ecològic el pots vendre al convencional. Tens el magatzem que et diu “posa’m uns carabassons a 2 €”, i tu dius “l’ecològic l’estan pagant a 1,20 €”. Què faig? Passa el tren i s’espera, i a sobre no hi pots ni pujar. Perquè, què fas? Desproveeixes el mercat ecològic?».
El vincle amb el Marroc
A sobre, la troca es pot embolicar encara més quan hi entren en joc els fluxos d’importacions i exportacions. L’acord agrícola entre el Marroc i la Unió Europea, amb especial incidència en el mercat agro espanyol, n’és un exemple fins a assolir límits que freguen l’insult. L’Antonio ho resumeix així: «Sempre hi ha la mateixa cançó: quan no et justifiquen el baix preu dels teus productes et diuen ‘és que ha entrat un vaixell del Marroc i les mongetes ja no valen, i el mercat se’n va en orris en un tres i no res». La gravetat d’aquest assumpte no es limita a les conseqüències econòmiques que pateixen els agricultors espanyols —tenint en compte, a més, que la producció marroquina està regulada en diferents condicions—, sinó que, com diu l’Antonio, «els que estan cultivant al Marroc són allò de ‘de moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs’. I quan els gossos borden, alguna cosa senten».
Segons publica el diari Público, empresaris espanyols controlen el 16,6 % del tomàquet que s’exporta des del Marroc, tot i que la Federació Espanyola de Productors Exportadors de Fruita i Hortalissa (FEPEX) considera perjudicial per als interessos espanyols l’acord entre ambdós països. Diego Juste, des de la UPA, denuncia que «els agricultors s’han fet servir com a moneda de canvi per aconseguir el suport marroquí en determinades polítiques estratègiques, com en temes de seguretat o terrorisme. Sabem que tres famílies de l’oligarquia marroquina, inclòs el ministre d’Agricultura, controlen les polítiques agrícoles. També sabem que han comprat participacions al port de Perpinyà, i estem convençuts que fan el que volen. Hi ha un capítol de l’Alcorà (2:11-12) que recull: “I quan se’ls diu: ‘No porteu, doncs, la corrupció, tots els pecats sobre la terra’, diuen llavors: ‘Però si nosaltres som tan sols reformadors!’. Però ells són uns corruptors, i no se n’adonen!”».
Potser encara som a temps de fer que aquella veu del futur no hagi de tornar per renyar-nos. És molt possible que arribi el moment en què ens penedirem d’haver maltractat de tantes maneres l’origen de les nostres vides. Però el que és segur és que encara tenim l’oportunitat de frenar aquest model de consum tan viciat, començant per tornar a respectar la Terra i les mans que la treballen per donar-nos menjar.